Què pensaria Rusiñol dels Codis QR?

Els Codis QR (Quick Response) no són una cosa nova, ja es els va crear una empresa japonesa al 1994 com a un sistema per emmagatzemar informació. En l'àmbit de la cultura actualment estan revolucionant el panorama.

Cada vegada més la població mitjançant els seus smartphones tenen tot allò que necessiten amb un sol click. Aplicacions gratuïtes de tot tipus mantenen a l'usuari immers en el món tecnològic i permeten que tothom estigui connectat. És l'era de la comunicació i no ens podem quedar enrere.

Codi QR dels Museus de Sitges

 Per aquest motiu, els Museus de Sitges mitjançant l'exposició L'Art Modern. Obres mestre del Cau Ferrat, inaugurada el passat 30 de març a l'Edifici Miramar vol iniciar-se en aquesta apassionant aventura.

El visitant només a la porta d'entrada ja trobarà un codi QR que dona accés a la pàgina web dels Museus on podrà consultar tota la informació que necessiti. Aquest codi se'l podrà portar a casa amb el tríptic de l'exposició. Però l'experiència no s'acaba aquí, a les sales, estan repartits nou codis en diferents obres que permeten conèixer de primera mà, tot allò que els especialistes van dir d'elles mitjançant l'activitat "Peça del mes". Una fitxa col·leccionable físicament però que també es podrà consultar digitalment. El públic podrà gaudir de tot allò que s'ha dit d'aquestes obres mestres del Cau Ferrat, així com ampliar la informació mitjançant la bibliografia recomanada o conèixer les exposicions que ha participat. I tot sense sortir de la sala, interactuant davant l'obra.

Santiago Rusiñol. Palau abadonat, Víznar. 1898

Com no podia ser d'una altre manera, es crea un pont de conexió entre la modernitat de les obres de Rusiñol i la modernitat tecnològica del codis QR. La tecnologia al servei de la modernitat de Rusiñol.

Us convido a gaudir d'aquesta nova experiència davant de les obres del Cau. El museu té l'obligació de documentar, conservar i difondre els seus fons. Gràcies aquest codis el llegat de Rusiñol es pot conèixer millor i adaptar-se a les necessitats del visitant del segle XXI.

Jo estic convençuda, de qui si Rusiñol aixeques el cap, seria el primer en comprar-ne el nou iPhone 5.

Exemple d'utilització dels codis QR al Museu Arqueològic de Bologna

La Gioconda espanyola

Tinc la il·lusió de començar aquest bloc, que vol ser un espai pel gaudi i la reflexió estètica, amb una de les obres que sempre m'han fascinat.

El retrat d'Amalia Llano Dotres (Barcelona, 1821- Madrid, 1874), la comtessa de Vilches. Realitzat per Federico de Madrazo (Roma, 1815 - Madrid, 1894) l'any 1853, propietat del Museo del Prado de Madrid. És una obra que captiva per moltes raons.

Federico de Madrazo

Comtessa de Vilches, 1853

Quan un el veu per primera vegada, la figura de la retratada impressiona i genera la necessitat de resoldre els enigmes del quadre. Quie era? Per què la va retratar d'aquesta manera tant eloqüent?.

La comtessa de Vilches era una dona elegant i captivadora que sentia grans inquietuds per la literatura, el teatre i la música. Era molt estimada pels intel·lectuals de l'època. Gran amiga d'Isabel II, de seguida va néixer una gran amistat amb el seu pintor de cambra, Federico de Madrazo.

El pintor la retrata amb trenta-dos anys amb un somriure i una mirada que sorprenen per la seva vivacitat i complicitat. D'aquí neix el comentari que va fer Antonio de Marichalar (1893-1973), crític literari i historiador espanyol, que va la batejar com: "nuestra Gioconda del siglo XIX".

El domini del dibuix, el color, el tractament de la llum, la fascinant manera de plasmar la textura d'un vestit de ras blau junt amb la senzillesa d'unes joies, reafirmen la bellesa i la sensualitat de la comtessa. Aquests recursos que avui en dia ens deixen emmirallats i que ens recorden a les obres d'Ingres, mestre de Madrazo, en l'època no van ser del tot acceptats.

L'any 1855 aquesta obra va ser presentada a l'Exposició Universal de París, va tenir moltes crítiques, una d'elles feia referència a la model, amb una postura incoherent, era impossible endevinar la forma del seu genoll dret. L'any següent va participar a l'Exposició Nacional de Belles Arts, on va ser fortament criticada per Agustin Bonnat que va dir: "demasiada tendencia a lo bonito, y sabido es que lo bonito no es lo bello, la postura es rebuscada, el color es poco natural, demasiado yeso y aun podía indicaderse lo incorrecto del dibujo en las manos y brazos".

La història avança i la crítica també, i el que era una obra poc habitual en el segle XIX amb el pas dels segles, ningú té cap dubte que ens trobem davant d'un dels retrats més bells, de la pintura espanyola del segle XIX.