miércoles, 14 de marzo de 2012

La Gioconda espanyola

Tinc la il·lusió de començar aquest bloc, que vol ser un espai pel gaudi i la reflexió estètica, amb una de les obres que sempre m'han fascinat.

El retrat d'Amalia Llano Dotres (Barcelona, 1821- Madrid, 1874), la comtessa de Vilches. Realitzat per Federico de Madrazo (Roma, 1815 - Madrid, 1894) l'any 1853, propietat del Museo del Prado de Madrid. És una obra que captiva per moltes raons.
Federico de Madrazo
Comtessa de Vilches, 1853

Quan un el veu per primera vegada, la figura de la retratada impressiona i genera la necessitat de resoldre els enigmes del quadre. Quie era? Per què la va retratar d'aquesta manera tant eloqüent?.
La comtessa de Vilches era una dona elegant i captivadora que sentia grans inquietuds per la literatura, el teatre i la música. Era molt estimada pels intel·lectuals de l'època. Gran amiga d'Isabel II, de seguida va néixer una gran amistat amb el seu pintor de cambra, Federico de Madrazo.
El pintor la retrata amb trenta-dos anys amb un somriure i una mirada que sorprenen per la seva vivacitat i complicitat. D'aquí neix el comentari que va fer Antonio de Marichalar (1893-1973), crític literari i historiador espanyol, que va la batejar com: "nuestra Gioconda del siglo XIX".
El domini del dibuix, el color, el tractament de la llum, la fascinant manera de plasmar la textura d'un vestit de ras blau junt amb la senzillesa d'unes joies, reafirmen la bellesa i la sensualitat de la comtessa. Aquests recursos que avui en dia ens deixen emmirallats i que ens recorden a les obres d'Ingres, mestre de Madrazo, en l'època no van ser del tot acceptats.
L'any 1855 aquesta obra va ser presentada a l'Exposició Universal de París, va tenir moltes crítiques, una d'elles feia referència a la model, amb una postura incoherent, era impossible endevinar la forma del seu genoll dret. L'any següent va participar a l'Exposició Nacional de Belles Arts, on va ser fortament criticada per Agustin Bonnat que va dir: "demasiada tendencia a lo bonito, y sabido es que lo bonito no es lo bello, la postura es rebuscada, el color es poco natural, demasiado yeso y aun podía indicaderse lo incorrecto del dibujo en las manos y brazos".

La història avança i la crítica també, i el que era una obra poc habitual en el segle XIX amb el pas dels segles, ningú té cap dubte que ens trobem davant d'un dels retrats més bells, de la pintura espanyola del segle XIX.
 



2 comentarios:

  1. Hola Marta m'agrada molt que hagis començat un blog d'art estaré atenta a totes les teves entrades. Petons

    ResponderEliminar