lunes, 29 de octubre de 2012

L'ART DE LA IL·LUSIÓ

Fa dos dies, mirant una revista, em vaig quedar impressionada amb les pintures de Joe Hill. Un artista britànic, que realitza pintures en 3D que conviden a travessar el llinda de la realitat.





Són pintures en paviments que sembla que faci falta ulleres especials per apreciar-les, com si fossin producte d'una màgia tecnològica. Però, només cal que l'observador es fixi en un punt del terra perquè es produeixi el miracle.

Joe Hill explica que la clau per realitzar aquestes obres és la utilització de l'anamorfosi o anamorfisme que és una deformació reversible d'una imatge produïda mitjançant un procediment òptic (com per exemple un mirall corb).

De fet, aquesta tècnica ja era emprada en temps dels romans, i és un recurs molt utilitzat en la Història de l'Art.
En aquest vídeo podem entendre aquesta tècnica. És una obra de Leonardo da Vinci de 1485, i es pot pareciar un ull des de diferents punts de vista.

A finals del segle XVII, el pintor Andrea del Pozzo realitza la seva obra mestra. Són les pintures de la l'esglèsia de Sant Ignasi de Roma, plenes de perspectives il·lusionistes.


Apoteosis de Sant Ignasi. 1685-1694

Potser l'exemple més famós és el crani del quadre de Hans Holbein el Jove que es conserva a la National Gallery de Londres.
Els Ambaixadors. Hans Holbein el Jove, 1533



Detall del quadre
Aquest art ens permet gaudir de la realitat des de una perspectiva inimaginable.
Com deia Picasso: "El arte es una gran mentira que nos acerca a la realidad".
                                                                                      
                                                                                                                                                           
                                                                                                     Marta Torrijos                                      




miércoles, 12 de septiembre de 2012

NO CAL ANAR AL METROPOLITAN. EL HOKUSAI DE RUSIÑOL


Katsushika Hokusai (1760-1849) és per molts, el millor artista de la història del Japó i màxima expressió de l'Ukiyo-e, "pintures del món flotant" o estampa japonesa. Aquestes xilografies produïdes entre els segles XVII i XX representen bàsicament paisatges, escenes de teatre i de plaer.

Amb la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji (1830-1832), Hokusai arriba a la culminació de la seva carrera. La sèrie presenta el Mont Fuji vist des de diferents perspectives i condicions climàtiques. Una de les vistes més conegudes és La gran onada de Kanagawa.


Katsushika Hokusai. La gran onada de Kanagawa (de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji), 1830-1832. Museu Metropolitan de Nova York

A partir de la dècada de 1870, l'estampa japonesa es va tornar molt popular entre col·leccionistes i artistes francesos. Grans admiradors dels Ukiyo-e van ser Whitsler, Renoir i Toulouse-Lautrec.

Santiago Rusiñol no podia quedar al marge de la modernitat d'aquestes estampes. Ell va adquirir sis, poques, però de molt bona qualitat, segurament a finals de l'any 1889 a París. S'ha de tenir en compte que, a l'any 1888 a l'exposició Universal de Barcelona, va causar un fort impacte el Pavelló japonès.

Rusiñol compra obres de Hiroshige i Shunsen i també va comprar Un pescador a Kajikazawa, a la província de Kai, de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji de Hokusai. Actualment, aquesta obra es pot contemplar a l'exposició "L'Art Modern. Obres Mestres del Cau Ferrat" fins el 25 de novembre, a l'Edifici Miramar de Sitges.

Aquesta xilografia és una obra mestra. Representa els trets caracterítics de l'obra de Hokusai. L'artista dóna especial atencio a la relació de l'home amb la natura i subratlla la força expressiva del paisatge amb el dinamisme de les onades.

Del mateix motlle es van fer vàries còpies, una per exemple, es conserva al Museu Metropolitan de Nova York.
Katsushika Hokusai. Un pescador a Kajikazawa, a la província de Kai (de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji), 1830.1832. Museu Cau Ferrat

Katsushika Hokusai. Un pescador a Kajikazawa, a la província de Kai (de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji), 1830.1832. Museu Metropolitan de Nova York

La influència de Hokusai va ser tant gran en la història de l'art, que la revista Life va fer una enquesta l'any 2000 per endevenir quins eren els artistes més significatius de la història. El resultat va ser que Hokusai va ocupar el lloc disset, per sobre de Picasso.

La millor motra de la influència de Hokusai fins l'actualitat són les imatges de la cultura manga, ja que a ell se li atribueix la invenció de la paraula l'any 1814, per referir-se a les historietes.

L'any passat, per primera vegada a Alemanya, es va presentar una gran retrospectiva de l'artista. Va ser una exposició amb molt d'èxit, amb més de 440 obres al Martin-Gropius-Bau de Berlín.



Vídeo de l'exposició d'Hokusai a Berlín

Malgrat la fama, Hokusai va ser un home pobre, que va dedicar totes les seves energies exclusivament a l'art. Com Rusiñol, l'art ho significava tot per ell.

Rusiñol, una vegada més, va ser un visionari, que va captar la genilitat d'aquest artista. Amb l'adquisició d'estampes japoneses per decorar el seu estimat Cau Ferrat, Rusiñol ens llega aquest gran i desconegut tresor.
Marta Torrijos
 





martes, 17 de julio de 2012

EL MUSEU DEL FUTUR

La definició de museu segons els estatuts de l'ICOM aprovats a la Conferència General de Viena de l'any 2007 diu així:
"Un museu és una institució permanent, sense ànims de lucre, al servei de la societat i oberta al públic, que adquereix, conserva, estudia, exposa i difon el patrimoni material i inmaterial de la humitat amb finalitat d'estudi, educació i gaudi".
Aquesta definició que és una referència dins de la comunitat internacional no s'adapta a les necessitats reals de la societat actual.

El museu ha de traspassar les seves parets per expandir el seu llegat. Queda enrere l'idea de museu com a temple consagrat a les arts per venerar les obres. S'ha de trencar els estereotips, el museu ha de generar debat i motivar pensaments crítics.


Glyptotek de Munic
Per obrir el museu a la societat, ha d'utilitzar eines que li permetin captar públic. L'aliada del museu per arribar al visitant és la tecnologia. Al 2011 a Espanya hi havia més línies de smartphones que d'ADSL.

De totes aquestes qüestions es van parlar el passat més de maig al MusemNext de Barcelona. Professionals de tot el món presentaven els seus recursos com a gestors de museus, per oferir propostes de qualitat tant al visitant físic com virtual.

La presentació del Stedelijk Museum d'Amsterdam ens va deixar a tots impressionants. Es tracta d'un museu d'art modern, que actualment està tancat per obres, que aprofiten les oportunitats que els hi ofereix les aplicacions pels mòbils, per crear continguts i conèixer la ciutat amb realitat augmentada.

Futura façana del Stedelijk que obrirà les seves portes el proper 22 de setembre

Una de les aplicacions que va presentar va ser la Word Lens, un traductor amb realitat augmentada, que serveix per traduir paraules en diferents idiomes. En aquest sentit, l'idioma ja no suposa una barrera pel museu.



A l'endema totes aquestes novetats van caure pel terra quan Jason DaPonte de l'empresa Swarm ens comentava que el mòbil era una barrera per interactuar realment amb l'entorn. S'ha de fer un pas més endavant, apostar per les ulleres 3D i lents amb chips per viure experiències més reals.

Però abans de que el museu es plantegi entrar en aquest món virtual ha de tenir molt clar el què, el com i el perquè. Cal fer un estudi en profunditat i fer projectes amb sentit, viables i que perdurin en el temps.

Poc a poc els museus s'obriran a aquestes noves realitats i el llegat que abans era un tresor que només uns prvilegiats tenien accès, serà patrimoni de tots.

Aquestes novetats complementaran la visita del museu i permetran aprofunir en la seva essència i arribar a un públic global, però mai podran substituir l'emoció davant l'obra original.




Marta Torrijos


Enllaços:

MuseumNext

Stedeijk Museum

Swarm

Albert Sierra: 10 preguntes obligatòries per fer una app de museus





sábado, 31 de marzo de 2012

Què pensaria Rusiñol dels Codis QR?

Els Codis QR (Quick Response) no són una cosa nova, ja es els va crear una empresa japonesa al 1994 com a un sistema per emmagatzemar informació. En l'àmbit de la cultura actualment estan revolucionant el panorama.

Cada vegada més la població mitjançant els seus smartphones tenen tot allò que necessiten amb un sol click. Aplicacions gratuïtes de tot tipus mantenen a l'usuari immers en el món tecnològic i permeten que tothom estigui connectat. És l'era de la comunicació i no ens podem quedar enrere.

Codi QR dels Museus de Sitges

 Per aquest motiu, els Museus de Sitges mitjançant l'exposició L'Art Modern. Obres mestre del Cau Ferrat, inaugurada el passat 30 de març a l'Edifici Miramar vol iniciar-se en aquesta apassionant aventura.

El visitant només a la porta d'entrada ja trobarà un codi QR que dona accés a la pàgina web dels Museus on podrà consultar tota la informació que necessiti. Aquest codi se'l podrà portar a casa amb el tríptic de l'exposició. Però l'experiència no s'acaba aquí, a les sales, estan repartits nou codis en diferents obres que permeten conèixer de primera mà, tot allò que els especialistes van dir d'elles mitjançant l'activitat "Peça del mes". Una fitxa col·leccionable físicament però que també es podrà consultar digitalment. El públic podrà gaudir de tot allò que s'ha dit d'aquestes obres mestres del Cau Ferrat, així com ampliar la informació mitjançant la bibliografia recomanada o conèixer les exposicions que ha participat. I tot sense sortir de la sala, interactuant davant l'obra.


Santiago Rusiñol. Palau abadonat, Víznar. 1898


Com no podia ser d'una altre manera, es crea un pont de conexió entre la modernitat de les obres de Rusiñol i la modernitat tecnològica del codis QR. La tecnologia al servei de la modernitat de Rusiñol.

Us convido a gaudir d'aquesta nova experiència davant de les obres del Cau. El museu té l'obligació de documentar, conservar i difondre els seus fons. Gràcies aquest codis el llegat de Rusiñol es pot conèixer millor i adaptar-se a les necessitats del visitant del segle XXI.

Jo estic convençuda, de qui si Rusiñol aixeques el cap, seria el primer en comprar-ne el nou iPhone 5.




Exemple d'utilització dels codis QR al Museu Arqueològic de Bologna


miércoles, 14 de marzo de 2012

La Gioconda espanyola

Tinc la il·lusió de començar aquest bloc, que vol ser un espai pel gaudi i la reflexió estètica, amb una de les obres que sempre m'han fascinat.

El retrat d'Amalia Llano Dotres (Barcelona, 1821- Madrid, 1874), la comtessa de Vilches. Realitzat per Federico de Madrazo (Roma, 1815 - Madrid, 1894) l'any 1853, propietat del Museo del Prado de Madrid. És una obra que captiva per moltes raons.
Federico de Madrazo
Comtessa de Vilches, 1853

Quan un el veu per primera vegada, la figura de la retratada impressiona i genera la necessitat de resoldre els enigmes del quadre. Quie era? Per què la va retratar d'aquesta manera tant eloqüent?.
La comtessa de Vilches era una dona elegant i captivadora que sentia grans inquietuds per la literatura, el teatre i la música. Era molt estimada pels intel·lectuals de l'època. Gran amiga d'Isabel II, de seguida va néixer una gran amistat amb el seu pintor de cambra, Federico de Madrazo.
El pintor la retrata amb trenta-dos anys amb un somriure i una mirada que sorprenen per la seva vivacitat i complicitat. D'aquí neix el comentari que va fer Antonio de Marichalar (1893-1973), crític literari i historiador espanyol, que va la batejar com: "nuestra Gioconda del siglo XIX".
El domini del dibuix, el color, el tractament de la llum, la fascinant manera de plasmar la textura d'un vestit de ras blau junt amb la senzillesa d'unes joies, reafirmen la bellesa i la sensualitat de la comtessa. Aquests recursos que avui en dia ens deixen emmirallats i que ens recorden a les obres d'Ingres, mestre de Madrazo, en l'època no van ser del tot acceptats.
L'any 1855 aquesta obra va ser presentada a l'Exposició Universal de París, va tenir moltes crítiques, una d'elles feia referència a la model, amb una postura incoherent, era impossible endevinar la forma del seu genoll dret. L'any següent va participar a l'Exposició Nacional de Belles Arts, on va ser fortament criticada per Agustin Bonnat que va dir: "demasiada tendencia a lo bonito, y sabido es que lo bonito no es lo bello, la postura es rebuscada, el color es poco natural, demasiado yeso y aun podía indicaderse lo incorrecto del dibujo en las manos y brazos".

La història avança i la crítica també, i el que era una obra poc habitual en el segle XIX amb el pas dels segles, ningú té cap dubte que ens trobem davant d'un dels retrats més bells, de la pintura espanyola del segle XIX.